Passatges Karavan

L’OBRA

Passatges és el nom del Memorial que l’artista israelià Dani Karavan va realitzar a Portbou en homenatge a Walter Benjamin amb motiu del 50è aniversari de la seva mort. Finançat pel Govern de la Generalitat de Catalunya i el Govern de la República Federal d’Alemanya, es va inaugurar el 15 de maig de 1994.

 

El Memorial Walter Benjamin a Portbou s’emmarca en les realitzacions inserides plenament en el paisatge. Karavan té una sensibilitat extraordinària per dotar de vida pròpia els espais urbans i naturals on treballa. Sap copsar la seva mateixa historicitat i disposar els elements perquè aquesta aflori. Més que incorporar el paisatge, aquest passa a ser l’activador de la mateixa obra. Intervinguda per Karavan, la natura agresta dels espadats de la Costa Brava i els elements pròpiament mediterranis com l’olivera, la pedra i el vent, configuren un relat sobre el seu passat com a lloc d’exili i alhora un exercici de memòria contemporània.

 

El nom escollit per Karavan, Passatges, no només fa referència al fatídic pas de Benjamin per Portbou, sinó també a l’obra inconclusa de Benjamin, Passagenwerk, obra monumental i inacabada on l’autor, des de 1927, recollia textos i imatges per il·lustrar els trànsits i passatges de la vida urbana i contemporània. En el seu Memorial, Karavan va treballar en un sentit plenament benjaminià: connectant els rastres de dolor del passat, la memòria i l’exili amb la possibilitat d’un futur renovat. De fet, el Memorial incorpora alguns dels conceptes més propis d’aquest pensador: la filosofia de la història, la necessitat de l’experiència, la idea de límit, el paisatge com a aura i la necessitat de la memòria.

 

Quan al seu autor li van encarregar la realització del Memorial, tot i advertir-li que es comptava amb un pressupost reduït, no en va tenir cap dubte: Benjamin era un esperit afí. Tot i no voler il·lustrar directament el pensament del filòsof, tot i no ser un expert en aquest, l’artista israelià va aconseguir donar forma visual a una experiència pròpiament benjaminiana. Els Passatges de Dani Karavan contenen els Passatges de Walter Benjamin.

Vista des de l’aire, l’obra de Karavan s’integra com poques en el paisatge: passa a ser un plec més del mateix paisatge, un paisatge oxidat i granític, una terra seca i àrida de roques dures i grisenques. Vista des de dins, Karavan proposa al visitant una vertadera experiència: un trajecte per tres punts de la muntanya de Portbou allà on aquesta acull el cementiri, tres passatges que demanen la construcció d’un itinerari propi. El seu autor no volia imposar un sol recorregut, volia donar a cadascú plena llibertat per transitar i construir la seva pròpia experiència. Sense moral, ni missatge. I així, els seus tres passatges (un túnel i una escala amb un remolí de mar al fons, una olivera vella i una plataforma de meditació oberta a l’horitzó) conformen una roda de sentiments: exili i solitud, lliçó de supervivència i conformitat. Karavan ha aconseguit obrir possibilitats d’experiència i amb això, revocar allò que Benjamin atribuïa com un dels efectes més funestos del dolor del segle XX: la impossibilitat de l’experiència.

2018_Novembre – El Govern declara Bé Cultural d’Interès Nacional el Memorial Passatges a Walter Benjamin, a Portbou

Aquest indret ha passat a ser una fita i un marc essencial en la història dels drets humans i de la història catalana, europea i universal

El Govern, a proposta del Departament de Cultura, ha aprovat declarar Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Lloc Històric, el Memorial Passatges a Walter Benjamin, a Portbou, a la comarca de l’Alt Empordà, i n’ha delimitat un entorn de protecció.

DESCRIPCIÓ

Primer passatge

 

Un passadís en un pendent pronunciat amb 87 graons que porten de la placeta de l’entrada al cementiri fins al mar. El passadís no ofereix cap ajut al visitant, només es pot recórrer amb una atenció concentrada. És una estreta escala metàl·lica encaixada entre planxes de ferro rovellat de 2,35 m d’alçada en un corredor que, com un túnel, s’ha excavat en el pendent. Quan s’ha recorregut un 75% del trajecte, un vidre s’interposa en el camí i impedeix seguir la ruta. Al fons, un remolí de mar, tan proper com inaccessible. I al vidre, una cita que interpel·la el pes del passat i la memòria. És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom. Karavan va seleccionar aquesta cita de Benjamin del treballs preliminars de les tesis Sobre el concepte d’història.

Segon passatge

 

Quan s’ha desfet el túnel, a la sortida, s’obre un camí costerut i rocallós que porta de la placeta del cementiri als altres elements del Memorial de Karavan. L’artista ha integrat la seva obra en aquest camí natural, que és el camí de l’entrada del darrera del cementiri, la de la part no catòlica. El camí aboca a una olivera vella de la vegetació autòctona on el destí, el vent i el sol, han gravat la seva petja en les formes sinuoses. Un arbre utilitzat reiteradament per Karavan com a signe de reconciliació. L’estreta plataforma que hi ha al peu de l’olivera convida a detenir-se en el paisatge: Pirineus i Mediterrani. I al fons, la visió de l’antic pas fronterer.

Tercer passatge

 

El camí, estret i rocallós, porta a una petita esplanada amb una plataforma quadrada de 16 m2 amb un cub de pedra al mig que convida a la pausa. L’esplanada és oberta al mar i a l’horitzó. Tanmateix, una tanca metàl·lica s’interposa entre el caminant i l’horitzó, és la vella tanca del cementiri. El recorregut acaba al cementiri, on Benjamin és enterrat en una fosa comuna.

PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ

Passatges, promoguda pel Govern de la Generalitat de Catalunya i el Govern Alemany, es va realitzar des de 1990 a 1994 amb nombroses dificultats. La iniciativa va sorgir de l’antic president de la República Federal d’Alemanya,  Richard von Weizsäcker.

 

Karavan va anar a Portbou per primera vegada l’octubre de 1989. Havia rebut l’encàrrec de Konrad Scheurmann, editor i un dels responsables de l’Arbeitskreis selbständiger Kultur-Institute (AsKI), que alhora l’havia rebut del Ministeri d’Afers Estrangers de la República Federal d’Alemanya. El municipi de Portbou va posar totes la facilitats: va donar-li plena llibertat per escollir el lloc i els mitjans. A la segona visita que va fer a Portbou, el desembre d’aquell mateix any, Karavan va trobar l’emplaçament per al seu projecte. Va dibuixar a l’aire, amb la seva gesticulació expressiva, un primer esbós del Memorial. Després van venir moltes altres visites a Portbou (de fet, s’hi va quasi instal·lar des de 1990 a 1992), i múltiples pujades al cementiri guiat sempre per la idea inicial, que ja no va abandonar, i que girava entorn del remolí, el remolí de l’aigua al mar. The phenomenon of the water, com deia, que li servia de metàfora de la vida del filòsof. Karavan enquadrava amb les mans el fragment de mar de temporal d’hivern que contenia el fenomen del remolí i anava gestant el seu projecte. Olivera, pedres, camí, mar, horitzó, tanca, ferrat, cementiri. Per a Karavan, el destí del filòsof podia llegir-se en els signes bàsics amb què s’expressava el paisatge. El seu treball seria fer-lo visible.

 

L’estiu de 1990, Karavan va fixar sobre el terreny, amb cinta de marcar, un primer croquis. Va mesurar i orientar-lo cent vegades. I va anar gestant els seus tres passatges: escala i túnel, olivera, i plataforma de meditació amb horitzó. El trajecte va tenir dificultats econòmiques i interrupcions.  Dues exposicions del projecte van contribuir a la seva difusió: Passos de frontera Passatges, realitzades a Portbou, Alemanya i als Països Baixos, van promoure el diàleg a favor de la seva realització. La primera pedra es va col·locar el setembre de 1990. Tres anys després, començava la construcció. La primavera 1992, just abans de foradar i instal·lar el túnel, el projecte es va cancel·lar després d’un debat polític a Alemanya degut al seu cost. El suport del President Federal Richard von Weizsäcker, l’octubre de 1992, va ser decisiu. El 15 de maig de 1994 s’inaugurava amb una presència nombrosa d’autoritats, exiliats, tot el poble de Portbou i un gran ressò internacional.

 

El Memorial Passatges es va realitzar amb el finançament dels estats federals d’Alemanya (Baden-Württemberg, Berlín, Bremen, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Renània, Sarre, Saxònia i Slesvig-Holstein) i la Generalitat de Catalunya.

Alguns dels assistents a la inauguració del Memorial, el 15 de maig de 1994:

Exiliats i resistents:

– Lisa Fittko, activa lluitadora de la resistència, exiliada, va guiar Walter Benjamin en la seva travessa transfronterera des de Banyuls a Portbou el setembre de 1940. Autora del llibre La meva travessa dels Pirineus.

– Helga Maria, princesa de Löwenstein-Wertheim-Freudenberg, exiliada, resistent contra el nacionalsocialisme. Amb el seu marit, Hubertus, príncep de Löwenstein, van fundar l’Acadèmia Alemanya de les Arts i les Ciències a l’Exili el 1936 als Estats Units.

– Volkmar Zühlsdorff, exiliat, lluitador contra el nacionalsocialisme. Gerent de l’Acadèmia Alemanya de les Arts i les Ciències a l’Exili.

Polítics:

– Richard van Weizsäcker, antic President de la República Federal d’Alemanya

– Hans Eichel, Primer Ministre de Hessen

– Erwin Teufel, Primer Ministre de Baden-Württemberg

– Jordi Pujol, President de la Generalitat de Catalunya

– Hans Heinert, Cònsul Honorari de la República Alemanya a l’Empordà

– Francisco Martínez, Alcalde de Portbou

– Josep Arribas, Regidor de l’Ajuntament de Portbou.

EL MEMORIAL SEGONS KARAVAN

1 Túnel, 1 Escala, 1 Seient = Passatges. El Memorial segons Dani Karavan

 

Aquest text prové dels esbossos del projecte i del text escrit per Dani Karavan: 1 Túnel, 1 Escala, 1 Seient = Passatges, recollit per Ingrid i Konrad Scheurmann al seu llibre Homenatge a Walter Benjamin. “Passatges”, lloc de commemoració a Portbou, Mainz: Verlag Philipp von Zabern, 1995. 

No havia pensat mai a erigir un monument a Walter Benjamin. Ni havia tingut tampoc mai la idea de proposar a ningú cap projecte enlloc. Jo no començo mai a treballar sense que ningú no m’encarregui un projecte per a un lloc determinat. Ben entès, mai no se m’havia acudit la idea de proposar la realització d’un monument a cap personalitat. (…) Però l’any 1989 va sonar el telèfon. En aquella trucada de Bonn, Konrad Scheurmann, director de l’AsKI, em demanà que dissenyés un monument en memòria de Walter Benjamin. De bon principi em va advertir que només disposava d’una petita quantitat de diners. Això no és qüestió de diners, li vaig respondre. Jo mateix tinc un gran deute amb Walter Benjamin.

 

Immediatament vaig saber que no podria dissenyar un monument a Walter Benjamin. Però, potser sí un homenatge a l’home, al filòsof, al cronista, al crític, al partisà de noves idees.

El cementiri

La primera vegada que vaig venir a Portbou, immediatament em va quedar clar que aquest lloc enganxat allà on Walter Benjamin és enterrat seria el lloc per al meu projecte. Totes les altres possibilitats es van esborrar. De lluny estant, de l’oest, m’arribaven els sorolls dels trens arribant i marxant de l’estació fronterera, i aquests sons es barrejaven amb els que venien de l’est, del mar. Al nord veia l’antiga frontera.

El remolí d’aigua

Des de dalt, a les roques, miro el mar. L’aigua avalotada s’arremolina sorollosa, de sobte, brolla l’escuma blanca, corre avall, després tot és tranquil. El mar no es mou. Després un altre cop: remolí, escuma, brogit, calma.

Aquí la natura explica la tragèdia d’aquest home. Ningú no ho podria presentar millor. Tot el que resta per fer és portar el pelegrí a veure allò que la natura explica.

L’olivera

Entre les pedres i la roca, en el sòl sec i polsós, cremada pel sol i assecada pel vent, una petita olivera vella que lluita per la seva vida.

La tanca

Sobre el turó costerut, sobre els penyals que cal pujar per fer la volta al cementiri, un mur, una tanca, una barrera, darrera, les tombes. Molt lluny, sota l’horitzó, emmarcat per les muntanyes fosques i altes dels Pirineus, el mar blau, el cel clar, la llibertat.

Vaig decidir construir una plataforma amb un seient des d’on, a través de la tanca, més enllà del cementiri, es pugui veure la llibertat.

Les vies

Des de molt lluny vaig sentir el soroll de l’estació, la frontera, el ferrocarril, les veus de les locomotores i la fressa dels vagons dels trens que porten als camps de la mort.

TESTIMONIS

“Haig de confessar que no em va agradar massa la idea que un retrat monumental o alguna cosa com un edifici mausoleu podria ser alçat en memòria del meu oncle en el paisatge entre els Pirineus i el Mediterrani. Quan vaig veure els plànols del projecte memorial, immediatament vaig sentir que la solució desenvolupada per Dani Karavan era altament interessant.

El memorial de Dani Karavan pot fomentar la tasca que ens va deixar Walter Benjamin.”

Michael BenjaminOpening the door, text escrit en motiu del Memorial Karavan a Portbou, 1993.

“En Dani volia saber què em sembla la seva obra. Però jo no trobo les paraules. Moltes vegades em pregunten com interpreto aquest monument. Encara no he trobat resposta; no el puc interpretar perquè em trasbalsa.”

Lisa Fittko, activa lluitadora de la resistència, exiliada, va guiar Walter Benjamin en la seva travessa transfronterera des de Banyuls a Portbou el setembre de 1940. Va tornar a Portbou amb motiu de la inauguració del Memorial Karavan. Autora del llibre La meva travessa dels Pirineus.

“Penso que amb aquesta obra Dani Karavan ha fet possible una trobada gairebé personal amb Benjamin.”

Helga Maria, princesa de Löwenstein-Wertheim-Freudenberg, exiliada, resistent contra el nacionalsocialisme. Amb el seu marit, Hubertus, príncep de Löwenstein, van fundar l’Acadèmia Alemanya de les Arts i les Ciències a l’exili el 1936 als Estats Units. Va ser present a la inauguració del Memorial a Portbou.

“Karavan ha fet parlar l’aspra natura de les muntanyes catalanes a través d’una traducció artística continguda i, per això mateix, especialment penetrant. Aquí no hi ha cap consol, cap efusió sentimental, cap lliçó de moral dictada al visitant; al contrari, la interpretació artística del paisatge s’obre amb tota la seva força.”

Ingrid Scheurmann, impulsora, junt amb Konrad Scheurmann, del Memorial i responsable del Arbeitskreis selbständiger Kultur-Institute (AsKI), Bonn.

DANI KARAVAN

Nascut a Tel Aviv (Israel) el 1930, Dani Karavan és conegut per les seves singulars intervencions en el paisatge, monumentals però alhora mínimes. Pel seu origen i tradició cultural, ha estat especialment sensible a les propostes que li han arribat entorn la memòria i l’exili.

 

Format a Tel Aviv amb els pintors Aharon Avni, Marcel Janco, Stematzky i Streichmann, i amb Mordechai Ardon a la Bezalel Academy of Arts and Design de Jerusalem en els anys 1956 i 1957; va aprendre la tècnica del fresc amb Giovanni Colacicchi a l’Acadèmia Belles Arts de Florència i dibuix a l’Acadèmia de la Grande Chaumière de París. El 1958 va rebre el premi per poder dissenyar els pavellons de la celebració del 10è aniversari de la independència d’Israel. Des de llavors, la seva obra va adquirir un marcat caràcter de compromís social que no ha abandonat. A la dècada de 1960 va col·laborar amb diferents escenògrafs com Martha Graham. La seva primera obra d’envergadura, el Monument Negey a Beersheba (Israel), li va valer el reconeixement internacional. Karavan ha desenvolupat els seus projectes a Israel, Itàlia, França, Dinamarca, Països Baixos, EEUU, Corea, Japó i especialment, Alemanya. Des de la seva participació a la Documenta 6 de Kassel, Alemanya ha estat on més projectes en espais públics ha desenvolupat. Ma’alot a Colònia (1979-1986), la Via dels Drets Humans a Nuremberg (1989–1993), Mimaamakim a Gelsenkirchen (1997) i Grundgesetz 49a Berlín (2002). El 1997 va ser admès a l’Orden Pour le Mérite für Wissenschaften und Künste a Alemanya, i el 1998 rebia, al Japó, el Premium Imperiale.

 

En els seus projectes, Dani Karavan té una extraordinària capacitat per donar vida als espais naturals i urbans on treballa. Sap interpel·lar-los per transformar la memòria que contenen en una experiència sensorial i alhora comunicativa. Humanitat, natura i art, el seu treball es pot entendre com una recerca continuada sobre les possibilitats d’acció sobre l’entorn i el poder del paisatge per comunicar experiències. Karavan busca grans extensions i espais oberts on estructura els espais com eixos de circulació. Signes, elements del propi paisatge o escultures mínimes li serveixen per articular un relat. I així, uneix conceptes com paisatge, escultura, arquitectura, urbanisme, memòria, història i compromís.

 

http://www.danikaravan.com