Far del Pensament

PASSATGES DE VIDA

Walter Benjamin va néixer a Berlín el 15 de juliol de 1892. Fill d’una família benestant jueva, era el gran de tres germans. El pare, marxant d’art, era propietari d’un establiment d’antiguitats. El primer contacte amb el poder de la paraula el va tenir, o així ho recordava, amb la seva mare, Pauline Schönflies, quan li explicava contes de petit. Als 10 anys començà els estudis secundaris al Gimnasium Friedrich-Wilhelm de Berlín. Després, inicià els estudis de filosofia a les Universitats de Berlín i Friburg i va escriure els seus primers articles a la revista Der Anfang, on escrivia sobre pedagogia. El 1912 viatjà a Itàlia i el 1913 a París. Al 1914 va presidir l’Associació d’Estudiants Lliures de Berlín, molt crítica amb el nacionalisme alemany. L’any següent, començà a traduir Baudelaire i es desplaçà a Munic per seguir els estudis de filosofia a la universitat d’aquesta ciutat, on va conèixer Rainer Maria Rilke i el matemàtic Gershom Scholem, amb qui va ser gran amic. Va redactar un estudi sobre la poesia de Hölderlin.

El 1917 es casà amb Dora Kellner (1890-1964) i es traslladà a la Universitat de Berna (Suïssa) on conegué Ernst Bloch. L’any següent va néixer el seu únic fill, Stefan (1918-1972). El 1919 Benjamin aconseguí el seu doctorat cum laude amb l’assaig Der Begriff der Kunstkritik in der deutschen Romantik (El concepte de la crítica d’art en el romanticisme alemany). L’any següent tornà a Berlin per una curta estada. El 1922 es desplaçà a la Universitat de Heidelberg per provar, sense èxit, d’accedir a la carrera acadèmica. Del 1923 al 1925 va treballar amb la tesi doctoral Der Ursprung des deutschen Trauerspiels (L’origen del drama barroc alemany), que li va ser refusada per la Universitat de Frankfurt però que va publicar el 1928. Al mateix any, va publicar també Einbahnstraße (Carrer de sentit únic).

L’any 1929 conegué Bertolt Brecht i la seva assistent Àsia Lacis, amb qui va establir una relació. El 1930, Walter Benjamin i Dora Kellner es divorciaven i, davant l’emergent poder del partit nacionalsocialista, va deixar Alemanya per un temps. Començava un llarg exili de set anys. Benjamin passà uns mesos a Eivissa i a Niça abans de tornar a Alemanya però amb el triomf electoral de Hitler i el seu assalt al Reichstag, el 17 de març de 1933 abandonà definitivament el país. Primer, cercà refugi a Svendborg (Dinamarca), amb Bertold Brecht i a Sanremo amb la seva exdona. Finalment, emigrà a París, on va començar a col·laborar amb Theodor Adorno i Max Horkheimer rebent ajut de l’Institut für Sozialforschung. A París, en contacte amb intel·lectuals i artistes alemanys refugiats a la ciutat, va establir amistat amb Georg Luckács, Hannah Arendt, Hermann Hesse i Kurt Weil. Va escriure sense descans en condicions econòmiques molt precàries. El 1936 publicà Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit (L’obra d’art en l’era de la seva reproductivitat tècnica) i va preparar el seu llibre monumental (i inacabat) Passagenwerk (L’Obra dels Passatges). Conegué Georges Bataille i s’adscrigué al Collège de Sociologie. El 1938 féu la darrera visita a Bertold Brecht a Dinamarca.

El gener de 1938, al port de Sanremo, acomiadava als amics Theodor i Gretel Adorno, que sortien cap a Nova York. Quan aquests li van aconsellar que fes el mateix, va respondre: Hi ha posicions per defensar a Europa. Aquest mateix any, el seu germà Georg, metge i conseller municipal comunista a Berlín, era detingut. A finals de febrer de 1939, a Walter Benjamin la Gestapo li va treure la nacionalitat alemanya. Per tant, no podia sortir de França sense un permís de residència del país de destí que acredités la seva condició de refugiat alemany. El primer de setembre de 1939 va ser internat en un camp de concentració i posteriorment en un campament de treballadors voluntaris a Nevers. A finals de novembre, va ser alliberat gràcies a la intervenció d’amics francesos i va tornar a París, on va escriure el seu darrer llibre, inacabat: Tesis sobre la filosofia de la història (Über den Begriff der Geschichte Thesen). El 1940, quan la França de Vichy ja havia signat l’armistici amb el Tercer Reich i els nazis eren a punt d’entrar a París, el mes de maig deixava la ciutat precipitadament (el seu apartament ja havia estat registrat per les autoritats). Un dia després, Hitler ocupava París.

EL DARRER PASSATGE

Després de set anys d’exili per diferents punts d’Europa (en set anys, 28 adreces), el darrer passatge de la vida de Walter Benjamin és a Portbou. Una mort que ha sumat punts foscos i diferents hipòtesis. Durant anys, ni tan sols es coneixia el lloc exacte del cementiri on era enterrat. Des de l’any 1991, arrel de la recerca prèvia al rodatge de la pel·lícula L’última frontera i la realització del Memorial de Dani Karavan, es van localitzar els documents oficials a l’Ajuntament de Portbou que van permetre aclarir dubtes sobre quines havien estat les circumstàncies exactes de la seva mort. Tanmateix, alguns interrogants resten oberts. Els fragments que es reprodueixen formen part del llibre de Lisa Fittko La meva travessa dels Pirineus (Barcelona: El Aleph, 1988), on aquesta activista que va ajudar a passar la frontera pirinenca a nombrosos refugiats, explica la seva travessa amb Walter Benjamin. La crònica més completa sobre la mort de Benjamin i sobre la recerca dels diferents documents es troba al llibre d’Ingrid i Konrad Scheurmann: Para Walter Benjamin (3 volums), edició en castellà, anglès i alemany, Bonn: AsKI i Inter Nationes, 1994.

 

Benjamin deixa París el maig de 1940, passa per Lourdes i a meitat de setembre arriba a Marsella, on té amics. Es troba amb Hannah Arendt i el seu marit Heinrich Blücher, amb Arthur Koestler i amb Hans Fittko, vell conegut seu que acaba amb les poques esperances que li queden de poder embarcar cap als Estats Units. Li donaré l’adreça de la meva dona, Lisa, que s’ha establert a Portvendres. Ella l’ajudarà. L’única manera de sortir de França és fer-ho clandestinament a través de les muntanyes. Després de moltes dificultats, a Marsella aconsegueix el visat del consulat americà que autoritza la seva entrada als Estats Units, on espera retrobar els amics Horkheimer i Adorno, i reprendre la tasca de l’Escola de Frankfurt a Amèrica. Només hi ha una opció: arribar a Espanya a través d’algun pas dels Pirineus, creuar tot el territori espanyol fins a Portugal, i allà embarcar cap a Amèrica. Aquest és el camí que segueixen molts exiliats.

 

Amb el visat, Benjamin surt en tren cap a Portvendres acompanyat de la fotògraf Henny Gurland (que més tard, ja als Estats Units, es casarà amb Erich Fromm) i el seu fill Joseph. Els ha conegut tramitant el visat a Marsella. Arribats a Portvendres, Lisa Fittko els explica que l’alcalde de Banyuls, un vell socialista republicà, monsieur Azéma, li ha fet saber que existeix un sender poc transitat que creua la frontera i porta a Portbou. Tot i les dificultats de la ruta i la seva salut ressentida (un home de 48 anys malalt del cor), és l’única via possible.

 

La tarda del 24 de setembre, discretament, Lisa Fittko, Walter Benjamin, Henny Gurland i el seu fill Joseph, fan una prospecció del camí. Benjamin, molt fatigat, decideix fer nit al ras, no es veu amb forces per tornar a Banyuls i al dia següent fer l’ascensió de nou. Passa la nit, sol, en una zona de pins. A primera hora del matí del 25 de setembre, Lisa, Henny i Joseph inicien el camí fins que es retroben amb Walter. L’alcalde Azéma els havia insistit que marxessin de bon matí, abans que sortís el sol, i que intentessin barrejar-se amb la gent que anava a treballar a les vinyes. Sobretot no parleu, per no delatar la vostra condició. I així ho fan. El camí, que ha començat planer, es va fent costerut. El concepte de camí es va convertint, cada vegada més, en una exageració. De tant en tant trobàvem un sender, però en general era més aviat una mena de corriol cobert de pedres. Fins que vàrem arribar a una vinya escarpada i dreta que mai més podré oblidar. Era la darrera vinya. A partir d’aquí, el camí es converteix en una ascensió pedregosa per la part obaga de la muntanya. Benjamin ha calculat que, donada la seva salut, per poder fer la ruta, ha d’aturar-se cada 10 minuts i descansar-ne un, decisió que compleix estrictament, concentrat en el rellotge i els descansos. A l’últim tram, l’han d’ajudar els companys de ruta. Al cap d’unes hores, arriben dalt la carena. Per fi havíem arribat a dalt. Jo m’havia avançat i em vaig aturar a mirar. El que vaig veure em va semblar fruit d’una mena d’al·lucinació: d’una manera inesperada tornava a veure el mar, d’un blau fosc. I allà baix hi havia Portbou. En aquest punt, Lisa Fittko s’acomiada. Per a ella, haurà estat la primera travessa en una ruta que repetirà successivament acompanyant exiliats. Ells, segueixen el camí de baixada fins a Portbou.

 

A Portbou es noten encara els efectes de la Guerra Civil, acabada fa 19 mesos. Els bombardeigs han estat especialment destructius en aquest poble fronterer. Arribats a Portbou, es presenten a la comissaria de policia, situada a l’estació, on se’ls comunica que se’ls nega l’entrada al territori espanyol. Seran lliurats a les autoritats franceses al dia següent, amb la conseqüent deportació a les autoritats alemanyes que això suposa. Aquella nit, i sota vigilància policial, s’allotgen a l’hotel França, un hostal avui tancat. Benjamin, a l’habitació número 3 i després d’haver fet algunes trucades, pren una forta dosi de morfina (la porta amb ell des de Marsella) i l’endemà al matí, troben el seu cos mort damunt del llit. És el 26 de setembre de 1940. Tenia 48 anys.

 

Si haguessin arribat un dia abans, no se’ls hagués negat l’entrada al territori espanyol, just aquell mateix dia havia arribat un canvi d’ordres. Si haguessin tardat un dia més, probablement tampoc els haguessin deturat, o com a mínim, als companys de viatge de Walter Benjamin se’ls va permetre seguir camí, encara que potser hi va tenir alguna cosa a veure l’impacte que va causar a les autoritats policials del poble la mort del señor alemán. Al cap d’uns dies, embarcaven cap a Amèrica.

 

Benjamin va deixar una maleta amb una petita quantitat de dòlars i francs, que van ser canviats per pagar les despeses de l’enterrament, quatre dies més tard. A la documentació del jutge, hi consta que les seves possessions eren una maleta de pell, un rellotge d’or, una pipa, un passaport lliurat a Marsella per l’American Foreign Service, sis fotografies carnet, una radiografia, ulleres, revistes, diverses cartes, i uns quants papers de contingut desconegut, i també alguns diners. I en el certificat mèdic de defunció s’hi llegeix Hemorràgia cerebral. A Walter Benjamin, probablement per una confusió i sense conèixer la seva identitat, el van enterrar el 28 de setembre a la part catòlica del cementiri de Portbou, en un nínxol de lloguer (el 563). L’estiu de 1945, les seves despulles foren traslladades a la fossa comuna.

 

El mes d’octubre de 1940, 4 setmanes més tard de la mort de Benjamin, Max Horkheimer demanava per carta a les autoritats locals detalls precisos sobre la mort d’aquell alemany, amb la qual cosa donava pistes ja sobre la seva identitat. Va rebre resposta de la mort per crisi cardíaca del señor Walter i dels papers (algunos pocos papeles) que portava. L’any següent, a l’octubre, Hannah Arendt va visitar Portbou amb la idea de retre homenatge a l’amic mort. Però no va trobar cap làpida al cementiri amb el seu nom i ningú no li va saber dir res. Ho explicava en una carta a Gershom Scholem: No he trobat res; enlloc no hi havia el seu nom.

 

Walter Benjamin, a Portbou, va acabar amb set anys d’exili i amb la possibilitat d’un nou futur a Amèrica. Si al poble, la mort del viatger estranger es va anar tenyint de llegenda, per a altres, una fi lliurament escollida, passava a ser la més autèntica rebel·lió contra el terror nacionalsocialista per part de qui havia estat un dels pensadors més lúcids de la modernitat. Tanmateix, en la mort de Benjamin, res és definitivament tancat. Hi ha una hipòtesi que defensa que Benjamin fou assassinat per agents secrets stalinistes (l’argumentari complet d’aquesta hipòtesi és recollit per Stuart Jeffries en el seu article Did Stalin Killers liquidate Walter Benjamin (The Observer, 8 de juliol de 2003).

 

D’altra banda, la companya de ruta, Lisa Fittko, que va morir l’any 2005, sempre havia parlat d’una maleta amb un manuscrit que Benjamin va custodiar durant el viatge com un tresor de molt valor. Contenia un darrer manuscrit? La maleta mai s’ha trobat, es desconeix el seu destí. Tot i així, a l’acta del jutge amb la relació dels bens, no hi consta cap manuscrit.

ANGELUS NOVUS

Angelus Novus és una aquarel·la pintada per Paul Klee al 1920 que Walter Benjamin va comprar aquell mateix any i va adoptar com a emblema del seu treball. En la tradició hebraica, segons el Talmud, un àngel nou és una criatura creada per a cantar un càntic nou. Segons el cristianisme, segons la teologia escolàstica medieval, un àngel no és un individu, sinó una espècie sencera, que s’extingeix amb ell.

 

Si la dimensió intel·lectual d’una ment es mesura per les portes que ha obert, la de Walter Benjamín és extraordinària: un dels grans pensadors de la modernitat. Benjamin ha obert camí als estudis literaris, a l’estètica i la teoria de l’art, a la sociologia i als estudis socials, a la filosofia i la història. Els seus conceptes i intuïcions han il·luminat bona part de la reflexió del present: exili i memòria, art i imatge, crítica, llenguatge, ciutat i vida urbana… A la placa del cementiri de Portbou hi diu: filòsof alemany. Dos dels seus grans amics, el filòsof Theodor Adorno i el matemàtic Gershom Scholem, hi estarien d’acord. En canvi, Hannah Arendt dissentiria; per a aquesta pensadora i amiga de Benjamin, era un escriptor creatiu (un dichter). Assagista, crític literari, col·laborador de l’escola de Frankfurt, marxista no ortodox, traductor de Balzac, Proust i Baudelaire, sense cap reconeixement acadèmic ni del públic en vida, Walter Benjamin es va avançar com pocs al què seria el destí del segle XX. Pensador de frontera, en tots els sentits, tant pels temes abordats i la solució intel·lectual proposada com per la seva relació amb l’escriptura i el llenguatge.

 

Escriptor d’escriptors, va treballar amb una forma de discurs pròpia, fragmentària, inacabada i sense voluntat sistemàtica. Benjamin va ser capaç de transitar bé per moltes escriptures diferents (poètica, acadèmica, aforística…), inventant fins i tot gèneres nous, com les cartes amb comentaris breus o el monumental arxiu de cites i imatges que configura el Llibres dels Passatges. Ell mateix deia de Proust, referint-se a la multiplicitat dels estils d’aquest escriptor: Totes les grans obres de la literatura funden o dissolen un gènere: en una paraula, són casos especials. Benjamin escrigué cada frase com si fos la primera. O la darrera.

Professionalment, va tenir una subsistència escassa. No va obtenir l’habilitació acadèmica que li hagués obert l’accés a la docència universitària i només va veure editats cinc dels seus nombrosos textos. Mantingut durant un temps per la família paterna i després per la dona, va escriure molts articles de crítica literària (a la premsa, sobretot a la Frankfurter Zeitung i la revista de Rowohlt fins al voltant de 1933), guions radiofònics (85 emissions des del 1929 al 1933) i va projectar un futur com a periodista, traductor i crític literari que no va arribar a desenvolupar. Va renunciar també al treball polític, tot i els seus dubtes d’ingressar al Partit Comunista Alemany i el seu viatge a Rússia a finals de 1926. En els anys de París, un ajut de l’Institut für Sozialforschung a l’exili gestionat per Adorno va alleugerir la situació, un ajut que als Estats Units s’havia de regularitzar. Tot i així, la seva relació amb el marxisme crític no va ser fàcil: la seva heterodòxia era excessiva fins i tot pel marxisme poc ortodox.

 

És difícil no obrir una revista de pensament sense veure citat a aquest pensador de la modernitat que en vida no va tenir cap tipus de reconeixement. De fet, no el va tenir fins la dècada de 1960 i 1970. Des de llavors, la seva capacitat d’interpel·lar lectors, no ha fet sinó créixer. Pensador de frontera que va signar, entre altres noms, com Angelus Novus; escriptor d’escriptures amb una extraordinària capacitat de portar el llenguatge i el pensament fins als seus propis límits, la seva lucidesa intel·lectual va rellegir la història cultural europea en termes nous i s’avançà al què serà el fat del segle XX. Una de les ments més lúcides de la modernitat.

GLOSSARI

Àngel

Angelus novus és una aquarel·la de Paul Klee que Benjamin va comprar el 1920 i va adoptar com a emblema del seu treball. Segons la teologia escolàstica medieval, un àngel no és un individu sinó una espècie sencera que s’extingeix en ell. Segons el Talmud hebraic, un àngel nou és una criatura creada per cantar un càntic nou. Això ha de ser l’art i la literatura: creacions irrepetibles. I així ha de ser l’àngel de la història.

Art

Bona part de l’obra de Benjamin gira entorn del concepte d’art, terme que entén des d’una perspectiva materialista i alhora messiànica: l’art connecta amb el passat i és alliberador. En la seva anàlisi històrica de l’art, aquest viu una inflexió quan la reproductibilitat tècnica va passar a ocupar un lloc propi dels procediments artístics. El 1900 és un moment de transformació estructural de la percepció estètica i del paper de la imatge.

Aura

Concepte que neix a L’obra d’art a l’era de la reproductibilitat tècnica, però comença a sorgir a Petita història de la fotografia. L’obra d’art tradicional posseeix una aura que prové de la seva aparició única i li confereix autoritat simbòlica. Amb l’aura, apareix una llunyania, la del passat i la tradició. Per extensió, aura és tot el que fascina de l’obra d’art. Amb les possibilitats de reproducció tècnica, l’aura desapareix. És el conflicte entre repetició i esdeveniment únic.

Autor

Benjamin va llegir el text L’autor com a productorl’abril de 1934 a l’Institut per a l’Estudi del Feixisme, que els alemanys perseguits pel nazisme havien fundat a París. Un text on Benjamin es fa portaveu de l’avantguarda revolucionària més radical i invoca la capacitat transformadora de la producció artística. Els autors doncs, són els nous rebels de la història.

Baudelaire

Benjamin va ser un dels grans intèrprets de Charles Baudelaire (1821-1867), a qui va aportar una nova clau de lectura: la captació de la dimensió social de la poesia d’aquest autor francès. Benjamin va fer una lectura al·legòrica de Baudelaire, que va prendre com a guia delsPassatges i la seva crítica. El va llegir com el poeta de la destrucció de la vida moderna i de l’abstracció social de l’economia capitalista. El concepte de flâneur el va prendre de Baudelaire.

Biblioteca

Benjamin va ser un gran bibliòfil especialitzat en llibres antics infantils. Va passar mesos a la Biblioteca Nacional de França, a París. Embalar i desembalar la biblioteca té un valor simbòlic, com explica en el seu text Desembalant la meva biblioteca (Discurs sobre la bibliomania) de 1931. El gest del col·leccionista passa a ser un gest filosòfic que reflecteix la dialèctica entre el caos de la memòria i l’ordre de la col·lecció, i una metàfora de la relació entre present i passat.

Cita

Forma d’escriptura molt utilitzada per Benjamin, especialment al seu Llibre dels Passatges. En ell, en fa un gènere nou: un mosaic de cites amb comentaris propis, cites reescrites, cites descontextualitzades i hàbilment combinades amb altres cites. Benjamin atribueix una funció epistemològica a l’art del mosaic de textos.

Ciutat

Ningú abans de Benjamin havia pensat en la cultura tan profundament submergida en el seu medi material i urbà. Va captar amb una gran intuïció l’abast de les transformacions urbanes en la cultura. La ciutat benjaminiana és la nova vivència moderna i emblema de la fugacitat dels nous temps que imposa una nova experiència. El paradigma d’aquesta nova ciutat és París.

Contes

L’art de narrar desapareix junt amb la capacitat d’escolta de la saviesa antiga que, a través de les generacions, ha estat transmesa de memòria a memòria per mitjà dels contes i els relats. Amb l’aparició dels mitjans de comunicació de masses, la forma d’entendre la comunicació desplaça la possibilitat d’entrar en contacte dialògic amb el passat i el temps. Com diu Benjamin aExperiència i pobresa: “Cada matí ens instrueix sobre les novetats del món. Malgrat això, som pobres en històries memorables”

Dialèctica

La interpretació benjaminiana d’aquest terme d’arrel hegeliana que el marxisme utilitza com a forma de coneixement de la història, és molt singular. La seva lectura dialèctica del passat posa en relació elements fins llavors desatesos: passatges, carrers, exposicions, barricades… com un curs en tensió que cal integrar per entendre l’esperit de cada temps. Benjamin incorpora símbols i elements de l’imaginari social que el materialisme històric marxista no contemplava.

Drama Barroc

L’origen del drama barroc alemany (1925) és la tesi que Benjamin va presentar per a la seva habilitació com a docent, que va ser refusada. Més que un estudi estètic, és aquí on articula el seu propi mètode filosòfic. El refús que el romanticisme va fer de l’al·legoria com a recurs estètic i la valoració positiva que va fer-ne el barroc, li serveixen per a reivindicar el valor de l’al·legoria: el valor del concret i el fragment que és capaç de connectar amb la totalitat.

Eivissa

Eivissa ocupa un lloc important a la vida de Benjamin, on viu com a turista el 1932 i com a exiliat l’any següent. A Eivissa, recull la tradició oral i exerceix de flâneur. Al seu diari, a més de reflexions sobre el paisatge i l’arquitectura tradicional de l’illa, comença a gestar el concepte d’aura. Les reflexions sobre el valor d’ús de la casa tradicional eivissenca i els nous habitatges moderns li serveixen com a metàfora de dos mons enfrontats. A Eivissa hi redacta la seva obra Experiència i pobresa.

Estètica

L’estètica ha de produir un contingut de veritat que alliberi energies revolucionàries. En aquest sentit, ha de crear il·luminacions com revelacions que permetin captar l’existència d’una cosa fins llavors no vista que resulta alliberadora per a cada moment històric. Aquesta és la potencialitat de coneixement de l’estètica.

Experiència

Benjamin estableix una correlació entre els efectes de la Primera Guerra Mundial i la transformació del concepte d’experiència. El 1914 marca un abans i un després en la nostra idea de l’espai i el temps i per tant, de l’experiència. La Guerra va deixar muts als qui en tornaven, els va deixar sense experiència. El segle XX ha esborrat la capacitat de narrar i amb ella, el rastre de l’experiència: una nova i definitiva forma de pobresa que prescindeix del passat, una nova forma de barbàrie. Són les noves forces del mal modern, a les quals l’experiència no pot donar contingut.

Flâneur

Terme après de Baudelaire. Passejant urbà, consumidor, neurastènic i una mica dandi que sintetitza l’anonimat de la ciutat i economia modernes, dos elements que imposen unes noves condicions de l’experiència. Passejar és quasi una nova forma de filosofar, el viatger infatigable sap que les ciutats tenen una història subterrània que només ell pot captar. Alhora, el passejant és un resistent en tant que el seu acte és ociós i oposat al model de la productivitat capitalista. Caminar com una forma de rebre el relat de les coses.

Fotografia

Benjamin avisa del perill que suposa l’ús polític dels nous mitjans de reproducció d’imatges com el cinema i la fotografia. La fotografia, i en concret el retrat, va ser instrumentalitzat per satisfer el gust burgès i el seu desig de pertinença a un grup social. A Petita història de la fotografia, Benjamin comença a articular el concepte d’aura i la crítica als mitjans moderns de reproducció de la imatge.

Goethe

El gran assaig sobre Les afinitats electives de Goethe és l’exemple de la crítica en el sentit que Benjamin creia que havia de tenir. Es desmarca de la falsa totalitat en art, com pretenia Goethe: un tros de símbol és més vertader que la pretesa universalització del símbol. Rebutja tota una tradició cultural sobre el mite i el símbol de la que Goethe n’és paradigma.

Història

La imatge de l’àngel mirant un munt de runes és el millor resum de la concepció benjaminiana de la història, que per a ell no és una ciència sinó una forma de record. Si la ciència constata asèpticament, el record modifica. Per a Benjamin, el passat perdura com una runa desarticulada en el present i el nou emergeix com a fragment. Benjamin busca les diverses i silenciades prehistòries del present. Busca traumes de la memòria (emergències violentes del passat en l’avui) per capturar la petja de l’explotació i la barbàrie, i així redimir-la.

Il·luminacions

Les il·luminacions de Benjamin, en oposició a les il·luminacions de la religió, són profanes. Les il·luminacions mostren el treball poètic de la imatge, la unió d’elements en aparença distants la trobada dels quals produeix una revelació i un impuls de reconversió del temps històric.

Imatge

Benjamin és molt crític amb els nous usos comercials i indiscriminats de la imatge. Mostren el conflicte entre l’esdeveniment únic (i auràtic) i la reproducció seriada. La pèrdua d’aura de la imatge va associada a un empobriment estètic, a una pèrdua del seu valor cultural i de fil connector amb el passat. L’autonomia de la imatge com un fetitxe del capitalisme.

Itàlia

Del viatge a Itàlia que Benjamin va fer en els anys vint, en va sortir el Diari de viatge (Itàlia). Una crònica sobre la seva trobada amb la Pinacoteca de Brera, la pintura de Leonardo da Vinci L’últim sopar, i l’Arena de Verona. Un llibre d’impressions i memòries d’un viatge de formació.

Llenguatge

Per a la tradició hebrea, la paraula es dóna quan Déu crea les coses. D’aquí que el llenguatge tingui un element sagrat. Benjamin sempre es mostra en contra de la concepció instrumental del llenguatge a la modernitat, que ha buidat de sacralitat la paraula.

Marxisme

El mateix Benjamin afirmava que no era marxista sinó materialista dialèctic. Va arribar al marxisme per la lectura de Lukács, tot i que el seu marxisme va ser sempre poc ortodox. El marxisme, per Benjamin, no invalidava el judaisme; al contrari, el completava amb la seva nova consciència econòmica i social. A Tesis sobre la filosofia de la història hi va escriure: Al concepte de societat sense classes se li ha de tornar l’autèntic rostre messiànic, i això en interès de la política revolucionària del proletariat mateix. L’últim text escrit per Benjamin, Tesis sobre el concepte d’història, és un compendi del seu peculiar materialisme històric.

Memòria

El concepte de memòria per Benjamin abasta un contingut epistemològic, una filosofia de la història i una proposta política. Com a concepte epistemològic, significa abordar el passat no només com allò que va ser sinó com allò que va fracassar. Un abordatge que et situa diferent davant del present: contemplar el passat oblidat però també contemplar  allò que, en el present, és en risc de ser exclòs. Un nou coneixement que transforma la filosofia de la història: història dels vencedors amb una absència de veritat important, la dels perdedors. A la seva teoria de la història, l’oblit és més vast i estructural que el record, una aventura excepcional de l’oblit. Benjamin invalida la tesi del progrés i convoca un nou projecte polític: el perill d’oblit persisteix. El seu text Tesis sobre la filosofia de la històriainsisteix en la capacitat alliberadora de la memòria.

Modernitat

Encarnació de l’infern i alhora promesa de revolució. Benjamin descreu d’aquesta faula de progrés amb què s’ha presentat la modernitat. Ni les seves grans catàstrofes, com la Primera Guerra Mundial, han servit per treure el vel de la fe en el progrés. Només la revolució pot acabar amb la forma de violència que és la modernitat.

Moscou

A banda de trobar-se amb Asja Lacis, de qui s’havia enamorat, Benjamin va viatjar a Moscou l’hivern del 1926 amb la intenció de decidir el seu ingrés al Partit Comunista Alemany. S’hi va estar dos mesos. Testimoni d’aquest viatge és el seu Diari de Moscou, l’únic document íntim que Benjamin va escriure.

Narració

La narració és memòria compartida. A Experiència i pobresa i El narrador (1936), Benjamin adverteix que la negació i la destrucció dels mecanismes que ens permeten tenir herència de la memòria i l’experiència d’aquells que ens precedeixen, condueixen els homes a una nova forma de barbàrie, la del silenci o la impossibilitat comunicativa. És propi del segle XX la crisi de la narració i per tant, de la possibilitat de comunicar l’experiència viscuda.

Passatges

Amb aquest nom es coneixen els escrits de Benjamin sobre els passatges parisencs i l’arquitectura del ferro com a metàfora de la modernitat i la ciutat. El Llibre dels Passatges havia de ser el llibre de Benjamin sobre París. Un projecte inacabat com un gran recull de cites i comentaris on aborda les dimensions materials i simbòliques dels passatges: llargs passadissos de comerç coberts amb il·luminació zenital, construïts al cantó dret del Sena. Aquests llocs comercials de vidre i ferro són el gran element al·legòric en la seva anàlisi històrica de la societat capitalista i les seves expressions culturals. 

París

Emblema del nou espai físic i mental de la modernitat. París no és una ciutat en l’obra de Benjamin, sinó la materialització a l’espai del capitalisme i l’art modern, formes que imposen unes noves condicions d’experiència al subjecte. Benjamin projectava un llibre sobre París (París, capital del segle XX) que no va acabar. Els seus materials preparatoris són les quasi 1000 pàgines delLlibre dels Passatges.

Portbou

Darrer del passatges vitals de Walter Benjamin. Extrem nord de la costa catalana i poble fronterer amb França on va morir fugint del nazisme. Símbol de la frontera de totes les fronteres i lloc on l’escultor Dani Karavan va alçar el seu memorial a Benjamin.

Revolució

Esdeveniment messiànic, l’únic capaç d’impedir la catàstrofe. La revolució no es fa en nom del futur sinó del passat. Tampoc és el resultat d’una evolució històrica lineal, sinó que neix del dolor dels humiliats i explotats pel progrés. És l’única violència capaç de destruir la violència de la història.

Surrealisme

Benjamin recull l’herència del surrealisme com una forma d’alliberació social i moral, una vertadera força revolucionària de la història amb poder de transformar el món. El considera una vertadera il·luminació històrica. En el seu text de 1929 El surrealisme. L’última instància de la intel·ligència europea i en el Llibre delsPassatges, s’adscriu al potencial revolucionari dels axiomes onírics surrealistes.

Teoria Crítica

En Benjamin, aquest concepte va molt més enllà de la seva formulació per part dels filòsofs de l’Escola de Frankfurt i amics de Benjamin, Theodor Adorno i Max Horkheimer. Cal entendre la crítica de tal manera que la política en sigui la seva continuació per altres mitjans. En la seva sociologia de la cultura, posa l’accent en el concepte d’experiència social. Com a teòric de la cultura, el seu interès es refereix als canvis que el procés de modernització capitalista causa en les estructures d’interacció social.

WALTER BENJAMIN ONLINE

Revue CONTRETEMPS

http://www.contretemps.eu/walter-benjamin-marxiste-libertaire/
https://www.contretemps.eu/histoire-memoire-utopie-entretien-traverso/

 

Cahiers d’HISTOIRE
Walter Benjamin, précurseur de l’écosocialisme
Michael Löwy
https://journals.openedition.org/chrhc/4909

 

Revue APPAREILS
Walter Benjamin. Politiques de l’image, Sous la direction de Alain Naze

https://journals.openedition.org/appareil/1927

 

L’architecture comme «distraction» Traduire Benjamin avec Benjamin
Jacques Boulet
https://journals.openedition.org/appareil/1256

 

Mort pour être photographié: Le fonctionnement politique des photographies pendant les purges staliniennes
Denis Skopin
https://journals.openedition.org/appareil/1958

 

Les corps fondamentaux
Alexandre Costanzo
https://journals.openedition.org/appareil/1954

 

Le don du passé
Susan Buck-Morss
https://journals.openedition.org/appareil/1930

 

La moralité, le droit et la place de la critique: «La signification du temps dans le monde moral» de Walter Benjamin
Andrew Benjamin
https://journals.openedition.org/appareil/194

 

L’innervation gestuelle-et-politique de la perception et du cinéma
Philippe Roy
https://journals.openedition.org/appareil/1939

 

De la compénétration des espaces chez W. Benjamin aux Unités d’habitation de Le Corbusier
Jean-Louis Déotte
https://journals.openedition.org/appareil/1934

 

Un cinéma des passages – les fantasmagories du cinéma de Jacques Demy
Alain Naze https://journals.openedition.org/appareil/1549

 

REVUE TUMULTES
Le lointain et le proche : Brèves notes sur Walter Benjamin
Guy Petitdemange
https://www.cairn.info/revue-tumultes-2001-2-page-91.htm

 

Rompre avec le Messianisme : Notes sur le rapport de Günther Anders à Ernst Bloch
David Munnich
http://www.cairn.info/revue-tumultes-2007-1-page-155.htm

 

Messianisme et utopie : la philosophie et le « possible » selon T. W. Adorno
Daniel Payot
https://www.cairn.info/revue-tumultes-2001-2-page-179.htm

 

REVUE CITES
Walter Benjamin politique
https://www.cairn.info/revue-cites-2018-2.htm

 

Benjamin ou le point d’interférence du théologique et du politique
Yves Charles Zarka
https://www.cairn.info/revue-cites-2018-2-page-3.htm

 

REVUE LIGNES
Les intellectuels et l’antifascisme . Pour une historisation critique.

Enzo Traverso www.cairn.info/revue-lignes0-1998-2-page-119.htm

 

REVUE VARIATIONS
Walter Benjamin, ou la possibilité de ne pas trahir l’enfance
Soizic Bonvarlet
https://journals.openedition.org/variations/503

 

REVUE LE PORTIQUE
Marxisme et mémoire. De la téléologie à la mélancolie
Enzo Traverso
https://journals.openedition.org/leportique/2726

REVUE ASTERION
Sous le signe de l’allégorie. Benjamin aux sources de la Théorie critique?
Jacques-Olivier Bégot
https://journals.openedition.org/asterion/1573

 

REVUE NOESIS
Contrer la barbarie. Walter Benjamin et la notion de « barbarie positive »
Christine Schmider

https://journals.openedition.org/noesis/1746

 

La dialectique de l’authenticité chez Walter Benjamin. Enjeux politiques et esthétiques
Christine Schmider
https://journals.openedition.org/noesis/1884

 

AUTRES
La flexibilité historique de l’aura : de Walter Benjamin à Radiohead
Fernand Hörner

https://www.cairn.info/revue-communication-et-langages1-2015-2-page-61.htm

 

Compte rendu de L’âge de la traduction, «La tâche du traducteur» de Walter Benjamin, un commentaire,d’Antoine Berman
Gisèle Berkman

https://www.cairn.info/revue-rue-descartes-2009-3-page-122.htm

 

Walter Benjamin critique
https://www.cairn.info/revue-cahiers-philosophiques-2019-1.htm

 

La mémoire des vaincus: Entretien avec Enzo Traverso https://vacarme.org/article434.html

 

Archaïsme et modernité : Benjamin, Kafka et la loi Marc Sagnol
https://www.cairn.info/revue-les-temps-modernes-2002-2-page-90.htm

 

Chiffonnier contre flâneur : Construction et position de la Passagenarbeit de Walter Benjamin
Marc Berdet

https://www.cairn.info/revue-archives-de-philosophie-2012-3-page-425.htm

 

L’utopie romantique de Walter Benjamin
Michael Löwy
Raison présente, n°121, 1er trimestre 1997. L’utopie.

https://www.persee.fr/doc/raipr_0033-9075_1997_num_121_1_3379

 

Nouveautés de Walter Benjamin
http://www.les-lettres-francaises.fr/2010/04/n%C2%B0-70-les-lettres-francaises-du-3-avril-2010/

 

Conjurer le désespoir
https://www.monde-diplomatique.fr/2019/06/FONDU/59955

 

COLLOQUE EN LIGNE

Enfance. Autour de Walter Benjamin : Enfances Journée Walter Benjamin
15 février 2013
Université de Lille III
Journée organisée le 15 février 2013 à l’université de Lille III dans le cadre du séminaire trans-disciplinaire littérature et histoireCréer l’/Histoire (Dominique Dupart et Mélanie Traversier, Université de Lille III, Laboratoires Alihtila et Irhis)

Site du séminaire : http://crehist.hypotheses.org

https://www.fabula.org/colloques/index.php?id=2273

 

FILMS
13, un ludodrame sur Walter Benjamin
Réalisation : Carlos Ferrand [Qué., 2017, 78 min, DCP, VOF]

https://www.cinematheque.qc.ca/fr/programmation/projections/film/13-un-ludodrame-sur-walter-benjamin-nouveaute

M.S. Vargas: LA VIDA DESPUÉS DE LA VIDA. EL CONCEPTO DE “NACHLEBEN” EN BENJAMIN Y WARBURG
https://revistascientificas.us.es/index.php/themata/article/view/312

 

E. Maura: BENJAMIN Y EL TIEMPO
https://eprints.ucm.es/15163/1/90828846-Maura-Benjamin-y-el-tiempo.pdf

 

E. Maura: «Las modernas políticas del cuerpo: dialéctica entre cosa-a-la-venta y cosa-a-la-moda en Walter Benjamin»,
http://www.latorredelvirrey.es/wp-content/uploads/2016/05/6.eduardo.maura_.pdf

 

E. Maura: Crítica inmanente, alegoría y mito: la teoría crítica del joven Walter Benjamin (1916-1929)

https://eprints.ucm.es/14437/

 

CUESTA, M., «El origen del drama barroco alemán. Consideraciones epistemo-críticas», Observaciones filosóficas. n.8:

Ofereixen un llistat de referències clàssiques a Benjamin com per exemple Marxists.com o Walter Benjamin Berlín
https://walterbenjamindigital.wordpress.com/useful-links-on-walter-benjamin/

 

Círculo de Bellas Artes
https://www.circulobellasartes.com/benjamin/

 

Enllaç de la Universitat de Berna, centre d’investigació que agafa el nom de Walter Benjamin
https://www.wbkolleg.unibe.ch/index_eng.html

 

Londres Goldsmith’s i la seva xarxa de recerca:
https://cpct.uk/about-2/

 

Web Càtedra Lliure Walter Benjamin Argentina
http://www.uba.ar/cga/contenido.php?id=18

Agraïments a Claude Fages, Salvador Cuenca i Vicent Ordóñez per els enllaços.